Per Wolfgang Teubner

SINDELFINGEN. Uns convidats vinguts de lluny van oferir Dissabte el setè concert d’aquest any del Orgelreihe de l’Església de sant Martí: el cor “Capella de Música de Santa Maria del Pi” de Barcelona.

Convidats vinguts de lluny en l’església de Sant Martí: cor sacre de Barcelona
KRZ-Foto: Thomas Bischof

Tres dones i cinc homes amb hàbits vermells van cantar al presbiteri obres del s.XVI per a ús litúrgic de dos cèlebres compositors espanyols: Quatre madrigals (entre ells Sancta Maria i Ave Maria gratia plena) de Cristóbal de Morales (1550-1553), també cantant de cor, que va treballar molt de temps a la Capella Sixtina de Roma abans de retornar al seu país Espanya per fer de músic d’església. Compositor i alhora sacerdot, nasqué uns 50 anys després Tomás Luis de Victoria, els tres madrigals del qual (entre ells Ave Regina Coelorum) són encara també totalment de l’estil de Palestrina.

Els blocs de quatre i cinc obres vivien de un total equilibri d’harmonia i línea, d’uns proporcionats fluxos melòdics i rítmics de les frases. El cant es donava d’una forma completament natural, sense forçar, sense vibrato, realment amb una sensació gairebé instrumental. Aquest donava una sensació de serè, pur i lleuger, i va tenir un efecte totalment directe. Sota la direcció de la sola pulsació del tenor també cantant Josep Martí i Montoliu, qui també va donar els tons corresponents, es van desenvolupar uns cants molt expressius i flexibles.

El culte a Maria com a tema central

Aquesta música té a més intenció d’obrir les ments i trobar aquelles expressions per atreure amb la seva força els sentiments dels oients. El culte a Maria, que aquest grup ja porta en el nom, va esdevenir aquí un poder màgic especial que va captivar immediatament. El pastor Hartmut Zweigle va parlar en les seves dues lectures sobre el tema de Maria: després d’escoltar-se el Càntic de Maria (Magnificat anima mea Dominum – La meva ànima magnifica el Senyor) en la traducció luterana de 1521, i també el poema del pastor i escriptor suís Kurt Marti “I Maria...”. En la seva salutació el teòleg parlà del canvi en la Església Evangèlica en relació a Maria: aquí ha tingut lloc un lleuger apropament al punt de vista catòlic.

Hildegund Treiber prengué també el Magnificat en la seva contribució a l’orgue: El preludi de la sonata per a orgue núm. 4 de Joseph Rheinberger, la del tema “Tonus Peregrinus”, del Salm 9, usat en la litúrgia pel Magnificat. Tot i els moments gregorians, és una obra romàntica de trets gairebé orquestrals, el color dels quals la organista va posar de relleu. Aquest salt del Renaixement al Romanticisme no va ser l’únic.

El petit cor va cantar a més un “Ave Verum” de Charles Gounod i un “Cantique de Jean Racine” de Gabriel Fauré, acompanyats per Hildegund Treiber en el orgue positiu del presbiteri, aquest cop a més dirigits convencionalment pel director del cor. Aquí es va fer un món sonor completament diferent, una projecció vocal molt més enfora i la creació d’un color del quadre tonal de major força i amplitud. Llargs aplaudiments per una música, que va acabar a les 18h exactament en punt. Després les campanes anunciaren el diumenge amb el seu toc.

Del nostre enviat Bernd Heiden.

Sobre això va fer esment el gran liturgista Hartmut Zweigle. Des de la Reforma (recordem-ho: fa gairebé mig mil·leni) probablement mai hi ha hagut a l’església de Sant Martí un concert que comencés amb quatre peces dedicades a Maria, va aventurar el capellà de la parròquia al públic.

Alguna cosa així devia passar al segle XIX perquè els feligresos abandonessin de bon grat l’Església, podríem pensar que potser degut a una astuta jugada de la Contrarreforma, segons Zweigle. Especialment perquè Tomás Luis de Victoria, que figura entre els compositors, va ocupar un lloc en el centre de la Contrarreforma.

El públic que escoltava la predicació de Zweigle, que certament ho va sentir tot però sense donar mostres de abandonar l’Església, va mostrar que els temps han canviat. El mateix Zweigle ho va assenyalar a continuació, que la comprensió de Maria dins de la teologia Evangèlica-Protestant ha canviat des d’aleshores gràcies a la Teologia de l’Alliberament, que ha après a comprendre Maria com a protectora dels pobres i oprimits. I enmig d’aquesta aparent enemistat que va transformar en completa benvinguda, Zweigle va ajustar el seu discurs al dels catalans: va llegir el Magníficat, el Càntic de Maria de l’Evangeli de Sant Lluc, però en la traducció de Luter. Fins aquí pot arribar el Protestantisme.

Tot un esperit d’humilitat.

Zweigle va poder afegir inclús que pel públic del segle XIX assistir a un espectacle d’aquesta mena hagués estat condemnat com a pecat, per prevenir entre altres coses que en exposar-se a la crida, per la seva bellesa, el seu poder de seducció arrelés. Bé, però al menys aquí els catalans pogueren oferir uns espirituals cants renaixentistes.

Tot un esperit d’humilitat des de l’uníson salmodiat a la filigrana en l’estil dels rigorosos contrapunts, les set peces dels dos mestres espanyols Victoria i Morales es despleguen completament, curoses del tempo i molts cops extremadament clares, caracteritzades a través de la tècnica de composició de la imitació: Això vol dir que no hi ha entrades de totes les veus alhora, sinó que primer entra una veu, i la resta poc a poc. Al costat d’això, els mesurats tempos intensifiquen un cant sense pressions, en la línia de la total renúncia a inflar la sensació de puresa realment monàstica.

Com un arravatament emocional aquest cop polifònic, malgrat la impassibilitat musical monacal, explota gairebé al final de “O magnum misterium” de Victoria des de dins: L’Al·leluia final tot curt i ràpid, com coloratura barroca arriba la fuga.

A dues obres romàntiques de Charles Gounod i de Gabriel Fauré revela aquest conjunt, que canta de manera extremadament compensada i balancejada, però a vegades mostra tendència a fluctuacions de precisió en aquest art tan delicat, un entendiment d’estil més ampli: Aquí ara el director Josep Martí fa florir el cor dibuixant grans dinàmiques, acompanyats ara de Hildegund Treiber a l’orgue del cor.

La Capella de Música del Pi de Barcelona han estat convidats en el marc de l’Orgelreihe de l’església de Sant Martí.

Sindelfingen. Coral invitada de Barcelona amb el cor de de cambra de Markus Nau a la església del Sant Crist.
Del nostre col·laborador Bernd Heiden.

La "Capella de Música de Santa Maria del Pi" i el Sindelfinger Kammerchor presentaren primer sols i al final, junts música eclesiàstica catòlica i luterana de cinc segles. El conjunt català va fer, amb la seva representació de contrapunt vocal a l'estil de Palestrina, una impresió immensa.

L'any 1987 el Sindelfinger Kammerchor té la seva primera referència escrita. En aquest any Markus Nau i Wolfram Graf fundaren aquest conjunt vocal a la església del Sant Crist a Sindelfingen. Una mica diferent d'això es presenta la Capella de la Basílica Santa Maria del Pi de Barcelona: la "Capella de Música", que consta de cinc dones i set homes, data a l'any 1632 la seva primera referència.

Compromís amb la tradició. L'especialitat d'aquest cor a formen les obres del compositor del renaixement espanyol, Tomás Luis de Victoria, dels segles XV-XVI, influenciat per l'estil de Palestrina. La Capella presentà amb la "missa quarti toni" una de les seves peces clàssiques.

Com és usual amb aquest tipus de obra, no hi ha cap mena d'excitació. Només als llocs molt eixints, com la crucificació o la revelació, es troben brots expulsius, que tenen un effecte tant més explosiu, despresos de la calma de la resta d'aquesta polifonia vocal. Perquè el cor, a més, desenvolupa la música des de la suavitat i cura, que normalment no supera el piano. Tot i això, no sona dèbil, sinó que desborda de substància sonora.

Percebre alguns registres de veus no requereix cap esforç, per la suavitat i l'allunyament mínim: el conjunt es recolza en les tonalitats vocals diferents, que deixen eixir a vegades sopranos, contralts, baixos o tenors automàticament. Destaca l'homogeneïtat de les veus, i també la transició des de les veus agudes, del soprano sobre veus greus del contralt fins a les veus dels homes, que succeeix sense fractures. El so integral no es forma, com és freqüent, entre sopranos des d'Escil·la i baixos de Carybdis estant, on contralts i tenors lluiten per a sobreviure, sinó que s'orienta tot molt més al tenor des de dins.

Com produeix aquest cor aquesta cultura vocal? "Assagem quatre hores cada setmana, i treballem especialment l'afinació", diu Joachim Kleinau, que va facitlitar el contacte amb el cor espanyol, perquè treballa actualment a Barcelona, després de cantar al Sindelfinger Kammerchor, i reforça el tenor de la Capella de Música.

Apart de dues obres romàntiques més, la Capella cantà numbroses obres de música catalana, de vegades de caràcter lied, o de caràcter de dança. I mira: aquesta coral eclesiàsticaa no desconeix el món del ritme, encara que no contagia d'alegria.

El Sindelfinger Kammerchor representà sota la batuta de Markus Nau, amb obres de Gumpelzhaimer, Schütz, Bach, Mendelssohn i Brahms, la gamma més vital de la música sacra luterana, plena de virtuosismes. Amb un cor gairebé doble del cor espanyol els Sindelfingesos aconseguiren més força -encara que amb una entonació immadura de Brahms - diferenciaren bé entre l'estilística barroca primerenca de frases minucioses i la de les frases esteses de l'arrelament romàntic de Mendelssohn. En referència a l'homogeneïtat substancial del piano els més fluixos dels espanyols tenien una mica d'avantatge (la mesura d'una corda de veu).

Com es complementaven ambdós cors, es mostrà al final sotal el signe catòlic: la Capella i el Kammerchor entonaren dues peçes del compositor barroc de Montserrat, Joan Cererols.

El petit cor català "Capella de Música de Santa Maria del Pi" de Barcelona brillà en la seva presentació a l'esglèsia del Sant Crist de Sindelfingen, en un concert conjunt amb el Sindelfinger Kammerchor, en particular amb música sacra catòlica del renaixement. Una dotzena de cantaires va oferir contrapunt de perfecció gairebé total i música exquisida tradicional espanyola. El cor de Sindelfingen va convèncer amb un promig exigent de música luterana del renaixement tardà fins al romanticisme.